Quan camino per Sant Martí, em sento tant d’aquí com les pedres, com el camí que trepitjo i com l’aire que respiro.
Un nexe invisible em fa sentir tant d’aquí, com meves son les entranyes que em fan viure.
Em banyo en aquestes aigües i les sento meves, com si ja m’hagués banyat fa centenars d’anys.
Només acostar-me a aquest paratge i veure el verd del pins i el blau del mar, m’embarga la enyorança de tots els dies que no he passat aquí.